Zamenhof.info

Breu biografia de Zamenhof

Ludwik Lejzer Zamenhof (LLuís Llàtzer, en esperanto conegut com a Ludoviko Lazaro) va néixer el 15 de desembre de 1859 al carrer Zielona ("Carrer Verd") de Białystok, ciutat situada aleshores dins de l'imperi rus (actualment a Polònia). Els seu spares eren Marc Zamenhof i Rosalia Zamenhof. Son pare era mestre de francès i d'alemanys, i ensenyava també geigrafia. Parlava al seu fill en rus, llengua en la qual Ludwik també va estudiar a l'escola. Sa mare, mestressa de casa, parlava amb Ludwik en jiddisch. Des de la seva infantesa Ludwik va mostrar un gran interès per les llengües. De nen somniava arribar a ser un gran escriptor rus i va escriure diversos poemes i fins i tot una tragèdia en 5 actes. Posteriorment, ja d'adult, en una de les seves cartes escrivia que parlava amb fluïdesa tres llengües (rus, polonès i alemany); llegia el francès amb soltesa, però el parlava poc i malament. Al llarg de la seva vida va estudiar una vuitena més de llengües.

El medi en el qual va néixer i créixer Zamenhof no es pot pas dir que fos fàcil. La ciutat era cosmopolita, on hi vivien pobles amb llengües diverses i, segons els records de Zamenhof, les relacions entre els habitants sovint eren lluny de ser amigables. El jove Ludwik anava sovint a la plaça del mercat, on hi veia que els diversos grups s'atacaven uns als altres. Tot això va impressionar el petit Zamenhof que, ja de nen, pensava que la principal raó de les relacions hostils entre nacions era la mancança d'una llengua comuna. El somni d'una llengua per a la humanitat el va posseir fortament, i des d'aleshores mai més el va abandonar.

Zamenhof (a l'esquerra i al darrera) amb companys de classe, a Varsovio, el 1873

El 1865, Ludwik va començar a estudiar a l'escola primària i el 1869, va entrar a l'Institut on va començar a aprendre llengües estrangeres. Va ser sempre un alumne estudiós i els seus professors deien d'ell que tenia molt talent. El 1873, la seva família es va traslladar a Varsòvia, on el pare de Ludwik va començar a ensenyar l'alemany a l'Institut.

Segons els records de Zamenhof, el més desagradable era que a Varsòvia ja no hi veia persones; només hi veia russos, polonesos, jueus, etc, els quals s'odiaven mútuament, i cadascú no pensava sinó en la seva pròpia nació. Ludwik també va prendre consciència ben aviat que ell era jueu, i que la política de l'imperi rus no era favorable als jueus.

Allà, a Varsòvia, hi va començar a veure un fort antisemitisme, cosa que el va empènyer a unir-se al moviment sionista, encara que des de la seva més tendre infància en ell hi va prevaldre la "persona humana" i, segons les seves pròpies paraules, va dedicar tota la vida a la idea i al somni de la unió de la humanitat. A causa d'això, aviat va deixar el moviment sionista, però sempre va sentir compassió pel difícil destí del seu poble.

Va concloure que la llengua comuna, sobre la qual pensava contínuament, només podia ser neutral, sense pertànyer a cap de les nacions existents, ja que ell mateix va ser testimoni de la gelosia entre diverses nacions i va entendre que cap de les llengües nacionals mai seria escollida per tots els governs com a llengua comuna. Quan el 1873 a l'Institut de Varsòvia va començar a estudiar llengües antigues, fidel al seu somni, va començar a pensar en la reactivació d'una d'aquestes llengües per a l'ús de tothom. Però després va arribar a la convicció en ferm que cap de les llengües existents en el present o en el passat era adient per a aquest objectiu, i que era necessària una nova llengua, artificial. Des de llavors no només somniava amb una llengua comuna neutral, sinó que també va començar a ocupar-se de la seva creació.

Lingwe uniwersala

Durant el 5è curs del l'Institut, Ludwik Zamenhof va conèixer la gramàtica anglesa, molt simple en comparació amb la grega i la llatina. Això va sorprendre i el va convèncer que per a una llengua no calien gaires regles gramaticals. Al seu cap ja hi tenia un esbós del projecte de la seva llengua. Va començar a fer fora les formes supèrflues i aviat va aconseguir una gramàtica més petita que en prou feines ocupava unes poques pàgines. Això va il·lusionar Ludwik, i amb energies renovades va continuar les seves investigacions, però el problema de la gegantina col·lecció de paraules el preocupava.

Un dia, el cartells penjats sobre una botiga швейцарская (ŝvejcarskaja, « consergeria ») i кондитерская (konditerskaïa, « pastisseria ») va cridar la seva atenció. I vet aquí el que l'ajudaria a resoldre el problema: els sufixos! Un raig de llum va caure damunt els formidables i gegantins diccionaris, que ràpidament es van començar a fondre. Fins i tot les paraules més bàsiques (com per exemple « mare » o « ganivet »), podien ser transformades amb sufixos, facilitant-ne la memorització. Treballant amb el vocabulari, l'autor es va adonar que les llengües actuals estaven proveïdes d'una enorme quantitat de paraules ja internacionalitzades i conegudes per molts pobles. Es tractava d'un veritable tresor per a la futura llengua, i va reeixir en treure'n profit d'aquest tresor. Com a font de vocabulari va fer servir arrels llatines i germàniques, escollint-ne les formes més simples i més conegudes internacionalment.

Zamenhof el 1879

El 1878, la llengua estava gairebé a punt. Ludwik, que llavors tenia 19 anys, la va anomenar « Lingwe uniwersala ». Alguns dels seus companys de classe van aprendre aquesta llengua. A casa dels seus pares, Ludwik va celebrar amb els seus companys el naixement de la llengua universal, encara que entre aquella “Lingwe uniwersala” i l'actual esperanto hi havia una gran diferència. Aquest va ser el primer període de la llengua.

L’any següent, el 1879, Ludwik se'n va anar a Moscou per començar a estudiar a la Universitat. Va escollir medecina. Naturalment es va seguir interessant per les llengües, però el seu pare considerava que la lingüista o la literatura eren oficis sense futur, i que la medecina li obria més possibilitats, i li va dir a Ludwik que les llengües no mantindrien pas la futura família. Ludwik es va veure obligat a cedir davant l'influència del seu pare i va començar els estudis de medecina. Segons la llegenda, el seu pare hauria cremat els quaderns de Lingwe uniwersala mentre Ludwik era a Moscou. Volia que el seu fill s'ocupes únicament dels estudis per esdevenir un bon metge.

Lingvo internacia

El 1881, Ludwik va haver de retornar a Varsòvia, on va continuar els seus estudis de medecina. Va ser a causa de la situació econòmica del pare, que ja no podia continuar pagant-li el lloguer d'una habitació i la manutenció. En efecte, Ludwik tenia germans i germanes, que havien d'anar a estudi i que també necessitaven diners.

El mateix any, després de tornar a casa i assabentar-se de la destrucció de les seves llibretes de "Lingwe uniwersala", va començar de nou a treballar en la llengua internacional, ja que tot el necessari ho tenia a la memòria. Pel que sembla, al principi estava força amoïnat per l'absència de les seves llibretes, però després va entendre que la primera versió de la llengua era molt deficient. El que semblava llest en teoria encara no ho estava a la pràctica. Va començar a traduir abundosament, evitant les traduccions literals, en una o altra llengua i tractant de pensar directament en la llengua neutral. Aleshores es va adonar que el llenguatge havia adquirit el seu propi esperit, la seva pròpia vida, una pròpia fisonomia neta i clarament expressada que ja no depenia de les influències externes. La nova variant de la llengua la va anomenar "Lingvo internacia". Durant el seu darrer any de medicina, el 1884, la llengua internacional va rebre finalment la forma de l'actual esperanto.

El 1885, Ludwik va anar a fer una pràctica mèdica a Lituània, on va viure a casa la seva germana i el cunyat. Allà va començar a buscar un editor per a la llengua, però no va reeixir fins dos anys més tard. Al mateix temps va començar a especialitzar-se en oftalmologia, perquè va pensar que aquest camp mèdic era un dels més plàcids i tranquils Va tornar a Varsòvia poc després.

Zamenhof i Clara Zilbernik el 1887

Durant l'hivern 1886-1887, Ludwik, que llavors vivia a Varsòvia, es va conèixer amb Klara Zilbernik, que vivia amb la seva germana. Es van enamorar. El pare de Klara era un fabricant de sabó i va donar diners a Ludwik per a la impressió els seus llibres. Zamenhof va decidir utilitzar el pseudònim Doktoro Esperanto ("el doctor que té esperança"). Va pensar que un metge, que depèn del públic, no li esperava un futur gaire bo si se'l veia com un excèntric, que s'ocupava de "coses trivials". Zamenhof va escriure més tard que tenia la impressió de posar en risc la futur benestar seu i de la seva família.

L'any 1887 va ser, per tant, molt important per a Ludwik: l'esperanto va néixer el 26 de juliol, i el 9 d'agost es va casar amb Klara, que va romandre fidel al seu marit durant tota la vida.

El naixement de l'esperanto

El primer llibre de text d'esperanto

El 26 de juliol va aparèixer el primer manual de la llengua internacional, actualment anomenada Esperanto. Aquest dia se celebra com la data del naixement de l'esperanto. El títol original del llibre, en rus, és Международный языкъ. Предисловіе и полный учебникъ ("Llengua internacional. Pròleg i manual complet"). L'edició original era només en rus, però abans que acabés l'any 1887 el llibre apareixia en polonès, alemany i francès, i una segona edició en rus. La primera versió anglesa, mal traduïda, va aparèixer el 1888, i es diu que el mateix Zamenhof va interrompre la seva venda fins que Richard H. Geoghegan, irlandès resident a Gran Bretanya, va tornar a traduir el llibre.

El nou projecte lingüístic va ser acceptat amb gran entusiasme. Tot i l'èxit relatiu de l'anterior llengua planificada Volapük, que havia aparegut el 1879, l'esperanto va trobar prou de pressa seguidors a tot el món. Gairebé de seguida es va fer evident que era més apropiat per a la comunicació internacional per la seva facilitat, lògica i bellesa. Va ser una gran alegria per a Zamenhof sentir-se envoltat d'entusiastes partidaris de la seva idea. Va veure que la llengua començava a agafar vitalitat i a fer-se servir. Ludwik va començar a rebre cartes amb preguntes, consells, suports, i moltes eren ja escrites en esperanto.

Després de l'èxit inicial, el 1888 apareix el "Segon Llibre"(Dua Libro de l’ Lingvo Internacia), publicat per descriure la llengua internacional, essent el primer llibre escrit totalment en esperanto. L'1 de setembre de 1889 va aparèixer "La Esperantisto", a la ciutat de Nuremberg (Alemanya), el primer periòdic en la llengua internacional esperanto. Van néixer els primers grups d'esperanto a moltes ciutats en diverses regions del món (naturalment, al principi sobretot a Europa). Es forma el moviment internacional.

El 1889, Zamenhof, a causa de manca de diners, va haver de deixar la seva família i traslladar-se a la ciutat de Kherson (al sud de l'actual Ucraïna), on no va aconseguir trobar feina. El maig de 1890 es va traslladar de nou a Varsòvia, on també hi van anar Klara i els seus dos fills, Adam i Sophie, els quals s'havien estat a casa del pare de Klara a Kaunas (actualment Lituània). Després de mig any, la família finalment es va poder tornar a reunir. Però els problemes econòmics encara havien de perseguir Ludwik durant molt de temps.

L'esperanto es va fer cada vegada més popular, i Zamenhof va començar a tenir correspondència amb molts dels nous esperantistes de diversos països. Aquesta correspondència requeria molt de temps i diners. La seva situació econòmica va continuar empitjorant, per la qual cosa Ludwik va haver de traslladar-se de nou, aquesta vegada a Grodno on, una mica més tard, hi aniria també la seva família. S'hi van estar fins el 1898, quan tota la família va tornar definitivament a Varsòvia.

Zamenhof no només es va ocupar de la llengua. Naturalment, va tenir correspondència abundosa, va llegir i escriure molt en esperanto, i va escriure llibres i articles, però encara trobava temps per millorar els seus coneixements mèdics. Per exemple, el 1897 va tornar a la universitat de Varsòvia per eixamplar els seus coneixements en optometria.

En Varsovio li loĝis en malriĉa strato de la hebrea kvartalo, kie li restis ĝis la Unua Mondmilito. Li laboris kiel okulkuracisto, kaj liaj prezoj kompare kun la aliaj urbaj kuracistoj estis tre malaltaj. Ofte Zamenhof akceptis pacientojn senpage, se li vidis, ke ili ne havas monon kaj vivas en mizero. Li iĝis vera popola kuracisto, ĉar multaj homoj povis iri nur al li, pro liaj nealtaj prezoj. Zamenhof estis devigita labori tutajn tagojn kaj noktojn li dediĉis al Esperanto. Tiel li vivadis ĝis la morto, tre modeste, tre malriĉe.

El primer congrés

Zamenhof al primer Congrés Universal d'Esperanto en Boulogne-sur-Mer

Ekde 1898 aperis multa laboro por Esperanto, kiu disvastiĝis en multaj landoj. La rezulto de tiu ĉi disvastiĝo estis apero de Universalaj Kongresoj. En 1905 en Francio en urbo Bulonjo-ĉe-Maro okazis la unua Universala Kongreso, kie partoprenis 688 homoj el 20 landoj inkluzive de la kreinto de la lingvo. Ĝi okazis de la 5-a ĝis la 12-a de aŭgusto. D-ro Zamenhof faris longan paroladon. Por li tiu momento estis unu el la plej belaj en lia vivo. Li estis tre emociita. Li nun havis la pruvon, ke Esperanto povas esti flue parolata kaj facile komprenata de la plej malsamaj popoloj. Entute Ludoviko Zamenhof sukcesis partopreni en naŭ kongresoj, la deka en 1914 estis nuligita pro la komencinta Unua Mondmilito. Lia edzino Klara ĉiam akompanis sian edzon, do ankaŭ ŝi partoprenis en ĉiuj kongresoj.

Dum kreskado de la populareco de la lingvo, preskaŭ ekde la komenco de ĝia ekzistado aperadis diversaj proponoj reformi Esperanton. Komence demokratie Zamenhof aŭskultis ilin ĉiujn kaj raportis kun fidela zorgo en la gazeto La Esperantisto. Sed baldaŭ, kiam pli kaj pli da proponoj venadis, kreinto de la lingvo ekkonsciis, ke multaj el la proponoj kontraŭas unu la alian. Ankaŭ li jam havis sperton kaj klare komprenis, ke tio, kio aspektas bele teorie, praktike povas esti male. Kaj kelkaj proponoj, kontentigantaj unu parton de esperantistoj, povus esti malakceptotaj de aliaj esperantistoj.

Els fonaments de l'esperanto

Zamenhof rifuzis ŝanĝi Esperanton kaj en tio plejmulto da esperantistoj subtenis lian decidon. Li neniam pretendis pri siaj rajtoj al la lingvo. Li skribis, ke li ne volis esti kreinto de lingvo, sed li volis esti iniciatinto. Zamenhof opiniis, ke li kreis bazon, sed la cetero devas esti kreata de la homa societo kaj de la vivo tiel, kiel en ĉiu vivanta lingvo. Li opiniis, ke Esperanto devas vivi, kreski kaj progresi laŭ la samaj leĝoj, laŭ kiaj estis ellaborataj ĉiuj vivaj lingvoj. Pro tio en 1905 estis akceptita la Fundamento de Esperanto, netuŝebla grava dokumento, kiun neniu havas la rajton ŝanĝi. Sed tamen ideoj kaj proponoj por ŝanĝi la lingvon restis, kio en 1907 kondukis al fendo en la Esperanto-movado kaj al aperado de Ido. Tio estis por Zamenhof doloriga bato, sed nature modesta kaj pacema, li ĉiam penis mildigi ĉiujn konfliktojn ĉirkaŭ si kaj neniam montris ian malamikecon kontraŭ siaj ofendintoj. Eĉ al tiu, kiu lin plej kruele perfidis, Louis de Beaufront (kreinto de reformita Esperanto sub la nomo “Ido”), li ĝis la fino volis helpi kaj skribis por li mirige pardoneman leteron.

El final de la vida de Zamenhof

La tomba de Zamenhof a Varsòvia

La Unua Mondmilito iĝis granda bato por Zamenhof, por homo, kiu konsideris homaron kiel “unu grandan familion”. Li ne sukcesis partopreni en la dek-unua UK en Usono, samkiel aliaj eŭropaj esperantistoj. Pro la milito ili ne povis vojaĝi al Ameriko. Lia stato malboniĝis kaj doktoro Zamenhof ne plu povis labori tutan tagon. Lia filo Adamo prenis sur sin grandan parton de la laboro. En aŭgusto germana armeo okupis Varsovion. La familio de Zamenhof estis disigita kaj Ludoviko eĉ ne havis eblon korespondi kun siaj parencoj (ekzemple, kun la filino), kiuj troviĝis ne en Varsovio.

La 14-an de aprilo 1917 Zamenhof mortis. Ĝis sia morto li multe laboris por la movado, por la lingvo. La elstara esperantisto Gaston Waringhien tiel priskribis en sia libro 1887 kaj la sekvo… Zamenhof:

Li estis timema antaŭ la publiko kaj ne estis ema al la oficialaj ceremonioj, kiujn li partoprenis nur pro sia stato kiel kreinto de Esperanto. Li estis unu el tiuj maloftaj homoj, kiuj ludis gravan internacian rolon, kaj tamen havas nenion por timi el la publikigo de sia korespondaĵaro: ĝi rivelas nur lian denaskan ĝentilecon, lian profundan sincerecon kaj lian altan senton pri justeco.

Li ne estis oratoro, parolis milde kaj mallaŭte. Li multe fumis, precipe cigaredojn. Jam de ĉirkaŭ la jaro 1900 li suferis je malforteco de la koro kaj manko de pulso en la piedoj. Tial, kiam liaj enspezoj tion ebligis, li vizitis somere germanajn ban-urbojn.

Sed plej gravaj trajtoj de lia karaktero estis la volforto, per kiu li ĉion oferis por siaj idealoj, kaj la pacienca obstino, per kiu li forpuŝis ĉiujn obstaklojn al ilia efektiviĝado. Kaj tiun volforton kaj tiun paciencon li ĉerpis el la vere senmezura amo, kiu instigis lin alporti, per ĉiuj fortoj de sia korpo kaj spirito, iom da konsolo al tiu fizike kaj morale blindiĝinta homaro en plenumado de la antikva orakolo: “Konsolu, konsolu mian popolon!”.

Fonts